Enlace al documento completo
Grau d’edificació en sòl no urbanitzable
Situació a Catalunya
Per elaborar aquest treball s’ha dividit el territori de Catalunya en una malla de 1 km de costat i s’ha quantificat el nombre d’edificacions en sòl no urbanitzable i la superfície que ocupen per a cada quadrat de la malla. Els mapes coroplètics mostren els resultats.
La major densitat d’edificacions i de superfície ocupada es localitza en uns eixos clarament definits al llarg del litoral i del prelitoral i la major concentració es troba prop del delta de l’Ebre, a l’entorn de Tortosa i Amposta, més a l’interior a la cubeta de Móra i al voltant de Falset, també a Tarragona, Reus i Valls, i cap al nord al voltant de les principals ciutats del litoral i prelitoral, com Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, Barcelona i poblacions del Maresme, i cap al Vallès, a l’entorn de Terrassa, Sabadell i Granollers.
Finalment, ja en terres gironines, Girona, especialment pel sud, Banyoles i Figueres constitueixen els principals nodes, mentre que pel litoral destaca l’espai entre Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, i d’aquesta població a la Bisbal d’Empordà. Per altra banda, la Catalunya interior presenta també unes concentracions rellevants al voltant de Lleida, sobretot per l’oest, i al voltant de Manresa, Vic i Olot. La zona pirinenca és la que comprèn majors extensions amb baixa ocupació del SNU.
Malgrat que la distribució territorial de les variables que representen ambdós mapes mostra una similitud evident, en algunes zones es constaten diferències en la intensitat de l’ocupació que permeten deduir les característiques d’aquesta ocupació en SNU.
Així, per exemple, a l’est de Lleida, en mig de la plana d’Urgell, i també a la plana de Vic, s’aprecia una intensitat en el nombre d’edificacions/km2 menor a la cartografiada en el mapa d’ocupació en m2/ha, circumstància que fa pensar en una ocupació caracteritzada per l’existència de grans edificacions, moltes de les quals corresponen, en realitat, a instal·lacions agrícoles i ramaderes.
En contraposició, al rerepaís del delta de l’Ebre, i de manera molt marcada entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, i també entre Reus i Valls, s’observa una forta densitat de noves edificacions petites lligades a conreus de secà, sense una intensitat remarcable de la superfície ocupada.
S’han calculat tres indicadors que permeten comparar els resultats obtinguts.
L’indicador que expressa els m2 de SNU lliure per cada m2 de SNU ocupat i la seva comparació amb el valor obtingut l’any 2011 mostra l’augment general de les zones edificades en SNU i la reducció dels espais lliures. Només les Terres de Lleida (308 m2 lliures/m2 ocupat) i l’àmbit Metropolità de Barcelona (215) han vist incrementat l’espai lliure en relació a la superfície ocupada, atès que ambdós àmbits han tingut una pèrdua final de superfície edificada en SNU en el període que ens ocupa (per canvis en els límits del sòl urbà i urbanitzable).
El nombre d’edificacions per km2 de sòl no urbanitzable, ha passat de 15 a 16 en el conjunt de Catalunya, i tots els àmbits funcionals presenten una tendència creixent entre 1 i 2 edificacions més per km2 respecte el 2011, a excepció de les Terres de Lleida on aquest augment ha estat només de 0,4.
El valor més alt es dona a l’àmbit Metropolità de Barcelona (30), seguit de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona ambdues amb el mateix valor (26) i, a continuació, les Terres de Lleida (17).
És remarcable la disminució de la dimensió mitjana de les edificacions, que ha passat de 161 a 152 m2 entre 2011 i 2015. L'exclusió d’algunes grans edificacions que han passat a règim urbà n’explica una part, i l’altra s’ha d’explicar per la proliferació d’edificacions de petita i molt petita dimensió que, o bé s’han edificat en temps recents, o bé ja eren presents però havien passat inadvertides en la base topogràfica emprada i la millora dels sistemes cartogràfics ha permès la seva detecció.
L’ocupació mitjana de les edificacions ha baixat en tots els àmbits, sobretot a l’Alt Pirineu i Aran (-16 m2), al qual segueixen, igualats, les Comarques Gironines i l’àmbit Metropolità de Barcelona (-13), i en tercer lloc les Comarques Centrals (-11), les quals malgrat tot es mantenen com l’àmbit on l’ocupació mitjana de les edificacions és major, amb el mateix valor que les Terres de Lleida (188), i seguit per les Comarques Gironines (179).
Els valors més alts de la mida mitjana de les edificacions dibuixen una diagonal catalana que coincideix amb els àmbits amb major presència de ramaderia intensiva.
