• Imprimeix

L'Ebre necessita aportar entre 1,2 i 3,5 milions de tones més de sediments per frenar la subsidència al Delta

Torna
Divendres, 25 de maig de 2018

  • El projecte europeu Life Ebro Admiclim demostra que és possible frenar la subsidència i la regressió de la costa aplicant mesures d’adaptació

 

  • Un canvi en la gestió dels arrossars reduiria en gran mesura l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle

 

  • El document ‘Accions per al Clima al Delta de l'Ebre’ aposta per un procés transparent i participatiu  amb els actors socials, econòmics i les administracions que faciliti la governança per reduir la vulnerabilitat del Delta de l’Ebre
Prova pilot d'injecció de sediments a Benifallet.

Prova pilot d'injecció de sediments a Benifallet.

Les proves pilot realitzades al curs baix de l’Ebre i als canals de reg del seu delta en el marc del projecte europeu Life Ebro Admiclim demostren que cal una aportació suplementària de sediments al riu d’entre 1,2 i 3,5 milions de tones anuals. Aquesta és una de les conclusions del projecte, coordinat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació; l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC), l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), tots tres del Departament de Territori i Sostenibilitat; la Universitat de Còrdova (UCO); el Consorci d’Aigües  de Tarragona (CAT); i la Comunitat de Regants Sindicat Agrícola de l’Ebre, que s’han presentat aquest divendres a Barcelona.
 
El Life Ebro Admiclim, que s’ha desenvolupat al llarg de quatre anys, planteja diferents accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic al Delta de l'Ebre, una zona molt vulnerable a la pujada del nivell del mar i a la subsidència. I ho fa amb un enfocament innovador a escala internacional a partir de la gestió integrada de l'aigua, dels sediments i dels hàbitats –arrossars i zones humides– per optimitzar l'elevació del sòl, mitjançant l'aportació de sediment  i de matèria orgànica, reduir l'erosió costanera, augmentar l'acumulació –segrest– de carboni al sòl, minvar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), i millorar la qualitat de l'aigua.
 
Retrocés de la costa de fins a 10 metres anuals

El Delta de l’Ebre és una zona humida de gran importància internacional, considerada un dels sistemes costaners més vulnerables al canvi climàtic de la Mediterrània i de tota la Unió Europea. Actualment pateix una pèrdua de zones humides i d’arrossars degut a la regressió de la costa per la falta de sediments fluvials, que queden retinguts als embassaments de la conca.
 
El retrocés costaner és superior als 10 metres per any a la zona de la desembocadura, on la pèrdua d’aiguamolls s’ha avaluat en 150 hectàrees entre els anys 1957 i 2000. Aquest problema s’accentua per la pujada del nivell del mar com a conseqüència del canvi climàtic, i per la subsidència –enfonsament–de manera que gairebé un 50% de la superfície del Delta podrà quedar afectada per aquest fenomen durant aquest segle.
 
Mapa de zonificació de la subsidència de la plana deltaica
 
L’ICGC ha elaborat un mapa del Delta que detalla les zones més vulnerables a l’enfonsament, dades que permetran prioritzar les àrees d’actuació per pal·liar aquest problema. Aquest mapa de zonificació de la subsidència s’ha elaborat gràcies a un model geològic 3D del delta elaborat amb l’adquisició i processat de dades del subsòl i dades de moviment a partir d’imatges de satèl·lits.
La taxa de subsidència de la plana deltaica s’ha determinat en 0,3 centímetres anuals de mitjana, similar a la d’altres zones deltaiques del món, tot i que localment hi pot haver valors superiors. Les imatges corresponen al període 1992-2010 i a informació actual més acurada dels satèl·lits Sentinel. També gràcies a diversos reflectors artificials que retornen amb gran intensitat el senyal emès per aquests satèl·lits per obtenir una millor estimació de la distribució espacial de la subsidència.
 
D’aquesta manera, s’ha comprovat que l'interior s’enfonsa pràcticament un mil·límetre per any mentre que la subsidència va augmentant progressivament cap a la desembocadura fins als tres mil·límetres anuals aproximadament. Si al fenomen se li afegeix la pujada del nivell del mar, la pèrdua d’elevació seria superior al metre durant el present segle, per la qual cosa, si no es prenen mesures, la meitat de la seva superfície quedarà per sota del nivell del mar l’any 2100.
 
Frenar la regressió mobilitzant sediments
 
Tant la regressió de la línia de costa com la pèrdua d’elevació només es poden compensar amb mesures d’adaptació enfocades a recuperar l’arribada de sediment a través del riu i amb la generació de matèria orgànica als aiguamolls i als arrossars, uns processos naturals que es poden optimitzar amb tècniques innovadores d’enginyeria ecològica. Les solucions habituals de protecció de la costa mitjançant dics comportarien la dessecació de la plana deltaica, una gran despesa econòmica i un impacte ambiental de gran magnitud.
 
El Life Ebro Admiclim planteja com a solució mobilitzar a través del riu  els sediments que queden retinguts als embassaments, per una banda, i els fangs resultants del procés de potabilització de l’aigua a la planta del CAT situada a l’Ampolla, transportant-los i injectant-los a la xarxa de canals, per l’altra. Les proves pilot d’injecció de sediment realitzades a Móra d’Ebre i a Benifallet , amb solatges provinents de terrasses fluvials d’aigües amunt, han permès calcular, amb un model de simulació, com seria la distribució dels sediments fins al Delta i afinar l’aportació suplementària que cal al riu perquè n’arribin prou a la costa per afrontar l’amenaça combinada de la subsidència i l’augment del nivell del mar: una aportació mínima d’1,2 milions de tones anuals fins a l’any 2100.
 
Si la pujada del nivell del mar fos superior als 53 centímetres estimats actualment, les aportacions haurien de situar-se entre 2,5 i 3,5 milions de tones anuals. Cal tenir en compte que els càlculs estimen que l’embassament de Mequinensa rep anualment uns 2 milions de tones de sediments. I, sobretot, que, a dia d’avui, tan sols n’arriben a la desembocadura 100.000 tones, menys d’un 10% de l’aportació necessària per frenar la subsidència i la regressió.
 
Reduir les emissions dels arrossars
 
Els llots de la potabilitzadora de l’Ampolla del CAT que, de fet, no són sinó sediments procedents dels cabals del riu captats a Campredó,  i mobilitzats a través dels canals, ajuden al fenomen d’acreció, aportant gruix al sòl dels arrossars. Segons ha constatat l’IRTA, la producció d’arròs no es veu influenciada per l’aportació d’aquests llots, si bé contribueixen a mitigar les emissions dels arrossars gràcies a l’augment de capacitat de segrest de carboni de la matèria orgànica provinent d’aquests llots.
 
Justament en els camps amb més profunditat de sòl s’hi pot realitzar un reg intermitent que, en comparació amb el sistema d’inundació permanent dels arrossars, pot arribar a reduir les emissions de metà –un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle– fins a un 90% durant la temporada de creixement del cereal. El reg intermitent també permet una reducció en les aportacions d’aigua per comparació a la inundació.
 
Altres mesures de mitigació que es poden prendre en la gestió dels arrossars passen per retirar les restes vegetals que queden a l’aigua després de la sega. El projecte quantifica que un 70% del metà que es produeix en els camps d’arròs és en la postcollita, produït pels processos de metabolització i fermentació de la palla. És per això que l’equip investigador recomana incorporar la palla al novembre o al desembre, ja que s’ha observat que es produeix menys emissions que si es fa l’octubre.
Arrossar al Delta de l'Ebre. Foto: IRTA.

Arrossar al Delta de l'Ebre. Foto: IRTA.

Aquestes dades són de gran interès internacional de cara a establir mesures per reduir les emissions si es té en compte que els sistemes predictius actuals estimen que el cultiu d’arròs és el responsable d’una quarta part de les emissions de metà de l’agricultura a nivell mundial.
 
Llacunes que fan de filtres verds
 
En el marc del projecte s’han posat en funcionament i monitoritzat dos aiguamolls, un en cada hemidelta, per millorar la seva eficàcia com a filtres biològics. Aquestes llacunes han permès millorar la qualitat de l'aigua, reduint-ne la quantitat de nutrients –entre el 70 i el 80% de nitrogen i fòsfor– i de contaminants.
 
Gràcies a la vegetació aquàtica que han afavorit, han actuat alhora com a grans magatzems de carboni. El ràpid creixement de les plantes i algues provoca l’absorció de diòxid de carboni (CO2) de l’aire que necessiten per fer la fotosíntesi i acaba acumulant-se al sòl de la zona humida en forma de carboni orgànic. Per tant, aquesta vegetació acaba actuant com a embornal  d’un dels gasos responsables de l’efecte hivernacle i de la pujada de les temperatures a nivell global.
 
Finalment els aiguamolls han esdevingut també una bona eina per retenir els sediments i guanyar elevació del terreny –acreció vertical– per compensar la pujada del nivell del mar i la subsidència.
 
Acció Climàtica per al Delta de l’Ebre
 
Tant l'Estratègia d'Adaptació al Canvi Climàtic de la Unió Europea com l’Estratègia Catalana d'Adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC) consideren el Pirineu i el Delta de l'Ebre com els dos territoris més vulnerables als impactes del canvi climàtic a Catalunya. És per això que plantegen l'elaboració de documents de treball específics d'adaptació per a cadascun d’ells.
 
Des del Life Ebro Admiclim s’ha redactat el document “Accions per al Clima al Delta de l’Ebre” (ACDE),  que identifica els quatre grans reptes que ha d’afrontar per esdevenir menys vulnerable als impactes del canvi climàtic en particular, i del canvi global, en general. Mitjançant cinc mesures i 44 accions, l’ACDE –elaborat amb la participació no només dels socis del projecte, sinó també amb la dels actors del Delta– té com a objectiu que la segona zona humida més important de la Mediterrània Occidental no desaparegui, i fa una crida a fer possible un riu de qualitat, amb més cabal i més sediments, i un model d’adaptació dinàmica a la canviant morfologia de la línia de costa. L’ACDE proposa com a primera mesura la implicació activa de tots els actors socials i econòmics, i de totes les administracions involucrades, en el desenvolupament sostenible del territori per mitjà d’un procés transparent i participatiu que faciliti la millora en les formes de governança, defugint de dogmatismes, tot i trencant l’individualisme i fomentant un projecte comú del territori i per al territori, consensuat i assumit per tot els actors.

Més informació