• Imprimeix

Aspectes clau de l'ordenació territorial i urbanística a Catalunya

La planificació territorial es concreta en l’ordenació física del territori per als àmbits territorials d’escala supramunicipal i és el marc per a l’aplicació de la legislació urbanística. Aquests àmbits territorials poden ser tot Catalunya, com a mínim, la comarca o una agrupació de comarques. Els instruments principals d’aquesta ordenació són els plans territorials, definits en la Llei 23/1983 , de política territorial (enllaç). La figura de planificació de rang superior és el Pla territorial general de Catalunya, marc de referència per a la resta de plans territorials (parcials, sectorials i directors territorials). 

Els  àmbits d’actuació de l’ordenació a escala territorial es defineixen en funció de l’instrument de planificació a redactar. Els més comuns són: el tractament del sistema territorial dels espais oberts, amb la definició d’unes categories de sòl; el sistema territorial d’assentaments, format dues tipologies de teixits: els nuclis històrics i i seves extensions i les àrees especialitzades; les infraestructures del sistema territorial de mobilitat i transport; la definició dels àmbits idonis per a la cooperació supramunicipal i per al desenvolupament de planejament urbanístic supramunicipal i el paisatge territorial.

La iniciativa d’elaboració o revisió dels plans territorials correspon a l’òrgan de la Generalitat que tingui les competències  El Pla territorial general de Catalunya l’aprova el Parlament mentre que els plans territorials parcials i sectorials s’aproven amb un acord de Govern.  

L’ordenació urbanística és també ordenació de l’espai i regula l’ús del sòl i de l’edificació amb un grau de precisió molt superior a la planificació territorial.  La legislació urbanística dota als instruments que defineix d’una capacitat executiva i d’una precisió a les vinculacions normatives clarament superior a les que la legislació territorial dóna als seus instruments, per bé que això, en part, és causat per l’extensió dels àmbits i per la distància que són propis del planejament territorial, per l’escala en la qual es plantegen les propostes i pel caràcter més esquemàtic d’aquestes propostes en el cas de la planificació territorial.

La planificació territorial és molt més recent ja que la primera llei territorial es va aprovar l’any 1983, pocs anys després de la recuperació de la Generalitat com a òrgan d’autogovern de Catalunya  i cal remarcar que, segons el principi de jerarquia de la normativa, els plans que en resultin s’hauran d’aplicar a uns territoris que ja tenen els respectius planejaments urbanístics en la majoria de municipis, de manera que la revisió dels plans urbanístics municipals haurà d’ajustar-se a les directrius establertes als plans territorials. L’ordenació urbanística a Catalunya té ja més d’un segle de pràctica habitual en molts municipis, per bé que es podria datar l’inici de l’urbanisme modern l’any 1956, amb l’aprovació de la primera Ley del suelo estatal, especialment a partir de la següent Llei del sòl de 1976.

 

Data d'actualització:  04.12.2013